“Sacrifiquem el benestar immediat de tant en tant”
En resposta a un comentari crític amb la dinàmica de la ciutat que citava una suposada pèrdua d’identitat. He comentat que escriuria un post amb la meva visió del tema. Crec que el fet que no ens acabin d’agradar tots els canvis que es produeixen es deu al fget que, almenys en part, empitjoren la nostra vida o la nostra identitat. Crec que això es deu a que sacrifiquem els beneficis futurs en favor d’uns beneficis immediats que tenim més a l’abast però que d’altra banda són prou precaris.
Així doncs, ara TENIM un equip a primera (en el que no juguem), TENIM la millor festa nocturna, TENIM els autobusos més bonics, tindrem una ciutat amb molt de comerç i uns cotxes que s’aparquen sols però, és realment això el que ens omple? A jutjar per les sensacions pròpies i dels meus propers, sí: ens interessem pels partits del nàstic, ens emborratxem com i quan cal, anem als comerços acabats d’inaugurar, si algun dia m’aparquen el cotxe em farà gràcia (no hi penso anar pas, però em faria gràcia).
Ara bé, quan reflexiones sobre això t’adones que això no són més que absurdes preferències de primer ordre, de curt termini. Realment, perdem el temps i els diners al futbol, perdem el fetge al bar i gastem els nostres esforços (o fins i tot els dels nostres pares) en nous locals per a satisfer-nos el més de pressa possible. La meva petició és que intentem modificar, en la mesura que poguem, les nostres preferències a favor d’un benestar futur. Per a mi és important i enriquidor el que algú pugui participar en projectes comuns, grups d’escoltes, organitzacions polítiques o sindicals, tertúlies. D’altra banda també és important la meva formació intel·lectual. També és important aprendre habilitats amb les quals poder millorar la vida pròpia i dels altres, com ara cuinar. La veritat és que em produeixen molta més gratificació a llarg termini.
Però, tot i tenir-ho tan clar, estem plens d’obstacles. Ens hem passat la infància jugant al PC Fútbol o al Pro, cada dia veiem com sorgeixen novetats que ens tempten, i ens homogeinitzen. La cultura d’elevar l’alcohol i altres drogues a la categoria de déus i d’altra banda, banalitzem la política amb l’excusa d’una gestió ineficaç i corrupta -d’aquesta manera som capaços de muntar abans una manifestació per la llei del tabac o del botellón (acabant en batalla campal) abans que defensar qualsevol dels drets que ens hauríen de correspondre com a persones. La situació no és tan complicada, és com un fumador que sap que ha de deixar de fumar (preferència a llarg termini) però no pot ja que a curt termini li resol molts problemes. En realitat tots som com els fumadors. Però com molts d’ells, podem canviar alguns aspectes de la nostra vida, hi haurà recaigudes, però podem millorar. Tot i que la dinàmica ens aborregui és important que sabem defensar el nostre benestar a llarg termini. Cal trobar un equilibri, i ésser conscients en cada moment que s’està cedint a una preferència a curt termini. La vitalitat a Tarragona no la han de recuperar ni els bars, ni el nàstic, ni els comerços, hem de ser les persones qui ho fem, d’altra manera seguirem veient alienada la nostra identitat amb els polítics com a còmplices somrients d’aquesta dinàmica.
Tu proposes formes alternatives d’ocupar el temps lliure que, segons dius i comparteixo en gran mesura, propicien més la sensació de realització i la gratificació per sentir-se més capaç de resoldre propis problemes. Aquestes alternatives són, bàsicament, participar de la vida pública que gestiona la ciutat i adquirir formació d’algun tipus.
Això que diré tot seguit resultarà bastant obvi i tots hi estarem d’acord, però així ho dic jo i ja no caldrà que ho puntualitzi tothom en les seves corresponents respostes: les formes d’oci que tu anomenes no em semblen, en essència, nocives, mentre no envaeixin tot el temps de lleure de la societat. No li veig cap mal en jugar a la vídeoconsola, veure partits del Nàstic o anar a veure una botiga que han estrenat. El problema ve quan això ho acapara tot i hom no disposa -ni creu necessitar- res més que les adés esmentades preferències de primer ordre. De fet, fins i tot les coses poden anar lligades, un bar pot ser també un lloc on fomentar la cultura (tradicionalment, els intel·lectuals es reunien en cafès).
Participar en la vida pública trobo que pot ser interessant, i d’alguna manera necessari tal i com està muntat el xiringuito del poder, on per moure un dit resulta una odissea estèril si es comença sense prou bitllets verds. Està bé intentar canviar això. El que més critico prendre’s aquesta aventura com una obligació, on si no hi entres ets una peça del sistema i per tant un enemic.
I pel què fa a la vida cultural, és d’allò més interessant perquè és el que més fomenta la creativitat. I a Tarragona ja se’n fan, de coses interessants. Ja fa temps que fan tallers de narrativa, i tardors literàries… a la Part Alta pots anar al teatre per 5 euros, per exemple. Però falten coses. És cert que podem tenir iniciatives (no podríem tenir una biblioteca amb més llibres?)
Cal descobrir la cultura que tenim a la ciutat, i hi és, per bé que amagada, però allí s’amaga. I descobrir-la amb esperit crític. Uff, que llarg s’està fent tot això, ara escric més de pressa perquè em toca jugar al Pro i m’estan esperant… en fi, doncs això, que el problema de la cultura és que falta esperit crític. Ens venen un llibre del Buenafuente com si fos cultura. No dic que sigui dolent comprar-se el llibre del Buenafuente (jo ho vaig fer un any) però no és cultura. Llavors tornem a entrar en la dinàmica de sempre: la gent se’ls compra com a xurros, pensant que és cultura, i no va més enllà. I la cultura es converteix en una nova forma d’oci fàcil.
Això: descobrim la cultura que s’amaga a Tarragona, fomentem-la i no combreguem amb rodes de molí.
Evidentment que no ens hem de preocupar de coses superficials, però hi ha elements d’una ciutat que poden considerar-se indicadors de l’activitat comercial i econòmica d’aquesta. I desenganyem-nos, no podem viure només d’il·lusions i de realitzacions personals, sinó també de comerç i de botigues. I ara per ara, trobo bastant trist, per no dir alarmant, que a Tarragona no tinguem cap Starbucks o cap KFC, i que al Corte Inglés se li facin tantes trabanquetes per a establir-se com és legítim i necessari per a una ciutat que aspira a ser capital.
I mentrestant, enlloc de voler créixer més, ens mirem el melic dient que “no ens sentim prou feliços”, que volem fer poemes, mirar els ocellets i llegir Plató, mentre Reus és la referència comercial i la seva Fira és cap i casal del congressisme de per aquí, digui el que digui el simi del Fernández-Álvarez.