Qui ha de gestionar la societat?
Aquest és un debat interessant que m’agradaria saber als qui poguem llegir el que publico què en penseu. Tracta la confrontació entre els qui opinen que han de governar les persones preparades per a fer-ho i els qui opinen que cal prioritzar amb les llibertats de la persona.
Els primers, hereus del pensament de Plató on en la obra “La república” (que per cert, no es deia així ja que Plató no sabia llatí), on indicava que hi havia persones que havien d’encapçalar la societat ja que estarien millor preparades. També August Comte, l’encunyador del terme Sociologia, afirmava que eren els científics els quals mitjançant el seu estudi de la societat, les persones millor capacitades per a dirigir-la. A l’altra banda, pensaments com els de l’anarquista italià Malatesta, el qual prioritza una societat on ningú vulgui ser oprimit ni opressor.
Aquest debat el posem sobre la taula en examinar la talla dels nostres polítics, en alguna resposta al meu post de la candidatura socialista, algú es queixava de la buidor dels missatges dels candidats a l’alcaldia de Tarragona. Però el punt àlgid d’aquest debat va aparèixer amb l’elecció de Montilla com a President de la Generalitat. Moltes veus s’exclamaven què com podia ser que algú que no ostentava certs mèrits linguístics o acadèmics acabés donant ordre a altres que si. El mateix candidat excusava les seves mancances lloant l’equip de persones que el rodegen o amb el seu lema “Fets, no paraules” que denota l’acomplexament del candidat. A quantes persones els ha passat pel cap de limitar el sufragi a persones capacitades per a escollir (com ara fent un examen al cens de votants o només deixant votar a qui ostentés certs mèrits. La resposta és senzilla, en el plantejament de la democràcia liberal, s’ha volgut transmetre idees d’igualtat d’oportunitats confiant en que la desigualtat intel·lectual (que és molt més potent que la material, ja que algú pot despendre’s dels seus diners i repartir-los però no dels seus coneixements) ja destriaria els candidats. Però fins i tot així, molts deslegitimen els resultats electorals: “com pot ser que guanyi la dreta, si per cada empresari hi ha quatre treballadors, la gent és tonta!” “com poden votar aquest paio?” “el poble està manipulat!”. Són algunes aproximacions a les afirmacions que es fan.
Deixant de banda la legitimitat de les eleccions democràtiques ja que és un tema molt més complex que la simple manipulació dels votants -la fórmula electoral o la territorialitat establerta són elements molt més descarats a l’hora de jutjat legitimitats-. Confiem en el poble? O creiem que són els polítics (o algú altre) els que hauríen de ser uns excel·lents professionals (i gestors o cinductors) i treure’ns de totes les penúries?
Un cop feta l’exposició em posicionaré. Ara per ara, és evident que amb la desigualtat no tothom ha tingut les mateixes oportunitats d’obtenir competències per a decidir. Si el nostre ideal és aconseguir-ho és important que avancem cap a la supressió de les desigualtats intel·lectuals i també les materials. Què cal per a això? Que diversos grups de persones que tenen accés a la cultura trobin la manera d’eliminar aquestes desigualtats? Per això, la democràcia liberal de la manera que està plantejada (Sostinguda en un Estat de Dret que blinda la situació actual oferint unes vies per als canvis tan complicades que són utòpiques d’aconseguir) és un obstacle per a una bona conducció de la societat cap a la igualtat d’oportunitats, però cal cercar la manera d’irrompre de manera que es garanteixi la igualtat material i intel·lectual. Per tant, en aquest debat, em posiciono com a avantguardista, com a persona que considera que són els estudiosos dels camins cap a la igualtat els qui han de gestionar la societat (essent conscient que la corrupció que el poder material o intel·lectual atorga és també un gran obstacle). Així doncs, tots els qui podem i es qui vagin podent a partir d’ara, cerquem la manera d’acabar amb el govern dels idiotes.
I vosaltres. Què en penseu?
Cal confiar amb el poble… i cal anar refent el teixit de poble, doncs a marxes forçades estem començant a deixar de ser poble, per passar a ser una mena de massa amorfa…
Estic totalment d’acord amb tú en l’importància que té el tema que proposes de cara a la nostra societat. Moltes persones (totes elles plenes de pedanteria intel.lectual i aires de superioritat) han cregut que es deuria limitar el sufragi segons els estudis de cadascú i, fins i tot, he arribat a llegir articles on es proposava una ponderació diferent del vot segons el nivell d’estudis.
La meva reflexió personal és que a ningú escapa la necessitat d’uns dirigents preparats, ja que han de fer front a diferents situacions per les quals és requereix alguna mena de formació, tot i que trobo necessari matitzar a que em refereixo jo per formació. La que jo proposo no fa referència a uns estudis respaldats per un títol universitari, el que un president del govern necessita és capital cultural, usant el terme sociològic adaptat per Robert D. Putnam.
A breus trets, i evitant anàlisis profunds del rerefons de la teoria, aquest autor refereix que el capital cultural és allò que facilita a cada individu actuar en àmbits cooperatius i a usar mecanismes de col.laboració.
Per tant jo crec que un president de govern (no així els ministres) tindria que, efectivament, tenir formació; pero una formació que no es pot adquirir en ámbits d’estudis superiors i què, per tant, reduexien les desigualtats que poden existir en els àmbits material i intel.lectual.
Jo crec que els polítics han d’estar ben preparats, no qualsevol persona està preparada per ser polític, a qualsevol mosso d’esquadra se li demana el nivell C de català i el Montillà ni el té, i és el president de la Generalitat… sempre poso aquest exemple perque així faig propaganda subliminal de CiU, com diu molta gent que faig al meu blog. Un president ha de tenir una bona preparació i també els polítics en general que s’han d’encarregar de gestionar els NOSTRES diners.
Molta gent diu que els polítics són un reflexe de la societat que som, i realment podem dir que els polítics de la República espanyola eren uns erudits mentre que ara amb prou feines els respectem. tant ha canviat la nostra societat? Jo crec que no per anar tant malament, llavors per mi la resposta és que la corrupció pot amb tot i dient això em posiciono que no podem deixar que uns escollits ens guiin sinó els hem escollit noslatres.
Dit això confio que aparegui o bé gen nova o bé partits nous que acabin amb la corrupció arraigada per a fer plans de futur sostenible. Per cert, algú sap qui són aquests d’activa l’alternativa?? ahir em va deixar un poming a la porta de casa i m’ha semblat veure un bus anunciant-se, però no he vist qui són. A esperar.
julià
En referència a Espanya Esperança Aguirre és una gran erudita, intel.lectual de primer ordre, com la Infanta del Marit-Xalar: intel.lectuals de primer ordre.
La proposta que fas és, perdona que t’ho digui, una mica sesgada: jo diria que el problema radica en dues vessants dicotòmiques de la filosofia política: el liberalisme democràtic i l’intervencionisme. Per una banda, i tal com va explicar Popper, tenim els filòsofs de l’historicisme i per altra els utilitaristes. Els primers, en la recerca de la societat perfecta (ja sigui per una bandera, religió o societat) han massacrat i assassinat a tort i a dret durant tot el s.XX. Contràriament les filosofies polítiques basades en les llibertats de l’individu i en donar a l’estat el mínim d’intervenció són les que han aconseguit nivells de felicitat i desenvolupament més alts (Holanda i Regne Unit).
L’administració, l’estat o els governs no han d’esdevenir meravelloses ONG’s sinó estructures que garanteixin els drets personals. En la societat que vivim, intervencionista a més no poder, l’estat (sigui autonòmic, municipal o estatal) se’ns presenta com un ens que ens proveïrà de la màxima felicitat i a tal fi, modificant els drets de les persones (com a exemple donaria les discriminacions positives, la llei de la paritat, etc…)
Menys lleis són millors lleis. Menys polítics és millor societat
Artur
Hola Tondo, amb el tema de la Esperanza t’equivoques per molta mentida de diguessin d’ella amb allò de “Sara Mago”
Coneix a la perfecció Hayek, Von Misses o Stuart Mill i això no passa tan sovint ni al PP ni a cap partit.
Per cert OSCAR ADRIÀ, quan he vist Vailet 22 ja sé qui finalment em va dissenyar el meu projecte simi. Salutacions cordials.
Alejandro,
Doncs efectivament Esperança Aguirre és una gran erudita, intel.lectual de primer ordre.
Salutacions!
No podem negar què un càrrec de gran pes en una societat complexa com la nostra requereix: preparació i formació, no obtant el currículum no menciona totes les habilitats de la persana, com gestió de grups, lideratge o habilitats oratòries i de comunicació. Crec què tot càndidat a càrrec electe hauria tenir una bona preparació per la tasca a la què opta a exercir.
i en campanya i amb el tracte amb la gent ha de demostrar les habilitats extracurriculars.
En Xavier Sala i Martín abans de les catalanes va fer unes entrevistes als candidats molt interessants i atípiques. Alhora què molt dures. A la Vanguardia i entre altres coses els hi preguntava per la seva formació i experiència. I altres preguntes de tipús filosòfic, què podem dir en argot futbolístic marcar a l’home.
En tinc un link al meu blog.
Sobre l’intervencionisme de l’estat Crec en un mòdel liberal com a Gran bretanya i Holanda, què l’estat, no ha de ser omnipresent ni omnipotent.