El blog de l’Òscar Adrià

Aquest és un debat interessant que m’agradaria saber als qui poguem llegir el que publico què en penseu. Tracta la confrontació entre els qui opinen que han de governar les persones preparades per a fer-ho i els qui opinen que cal prioritzar amb les llibertats de la persona.

Els primers, hereus del pensament de Plató on en la obra “La república” (que per cert, no es deia així ja que Plató no sabia llatí), on indicava que hi havia persones que havien d’encapçalar la societat ja que estarien millor preparades. També August Comte, l’encunyador del terme Sociologia, afirmava que eren els científics els quals mitjançant el seu estudi de la societat, les persones millor capacitades per a dirigir-la. A l’altra banda, pensaments com els de l’anarquista italià Malatesta, el qual prioritza una societat on ningú vulgui ser oprimit ni opressor.

Aquest debat el posem sobre la taula en examinar la talla dels nostres polítics, en alguna resposta al meu post de la candidatura socialista, algú es queixava de la buidor dels missatges dels candidats a l’alcaldia de Tarragona. Però el punt àlgid d’aquest debat va aparèixer amb l’elecció de Montilla com a President de la Generalitat. Moltes veus s’exclamaven què com podia ser que algú que no ostentava certs mèrits linguístics o acadèmics acabés donant ordre a altres que si. El mateix candidat excusava les seves mancances lloant l’equip de persones que el rodegen o amb el seu lema “Fets, no paraules” que denota l’acomplexament del candidat. A quantes persones els ha passat pel cap de limitar el sufragi a persones capacitades per a escollir (com ara fent un examen al cens de votants o només deixant votar a qui ostentés certs mèrits. La resposta és senzilla, en el plantejament de la democràcia liberal, s’ha volgut transmetre idees d’igualtat d’oportunitats confiant en que la desigualtat intel·lectual (que és molt més potent que la material, ja que algú pot despendre’s dels seus diners i repartir-los però no dels seus coneixements) ja destriaria els candidats. Però fins i tot així, molts deslegitimen els resultats electorals: “com pot ser que guanyi la dreta, si per cada empresari hi ha quatre treballadors, la gent és tonta!” “com poden votar aquest paio?” “el poble està manipulat!”. Són algunes aproximacions a les afirmacions que es fan.

Deixant de banda la legitimitat de les eleccions democràtiques ja que és un tema molt més complex que la simple manipulació dels votants -la fórmula electoral o la territorialitat establerta són elements molt més descarats a l’hora de jutjat legitimitats-. Confiem en el poble? O creiem que són els polítics (o algú altre) els que hauríen de ser uns excel·lents professionals (i gestors o cinductors) i treure’ns de totes les penúries?

Un cop feta l’exposició em posicionaré. Ara per ara, és evident que amb la desigualtat no tothom ha tingut les mateixes oportunitats d’obtenir competències per a decidir. Si el nostre ideal és aconseguir-ho és important que avancem cap a la supressió de les desigualtats intel·lectuals i també les materials. Què cal per a això? Que diversos grups de persones que tenen accés a la cultura trobin la manera d’eliminar aquestes desigualtats? Per això, la democràcia liberal de la manera que està plantejada (Sostinguda en un Estat de Dret que blinda la situació actual oferint unes vies per als canvis tan complicades que són utòpiques d’aconseguir) és un obstacle per a una bona conducció de la societat cap a la igualtat d’oportunitats, però cal cercar la manera d’irrompre de manera que es garanteixi la igualtat material i intel·lectual. Per tant, en aquest debat, em posiciono com a avantguardista, com a persona que considera que són els estudiosos dels camins cap a la igualtat els qui han de gestionar la societat (essent conscient que la corrupció que el poder material o intel·lectual atorga és també un gran obstacle). Així doncs, tots els qui podem i es qui vagin podent a partir d’ara, cerquem la manera d’acabar amb el govern dels idiotes.

 I vosaltres. Què en penseu? 

En resposta a un comentari crític amb la dinàmica de la ciutat que citava una suposada pèrdua d’identitat. He comentat que escriuria un post amb la meva visió del tema. Crec que el fet que no ens acabin d’agradar tots els canvis que es produeixen es deu al fget que, almenys en part, empitjoren la nostra vida o la nostra identitat. Crec que això es deu a que sacrifiquem els beneficis futurs en favor d’uns beneficis immediats que tenim més a l’abast però que d’altra banda són prou precaris.

Així doncs, ara TENIM un equip a primera (en el que no juguem), TENIM la millor festa nocturna, TENIM els autobusos més bonics, tindrem una ciutat amb molt de comerç i uns cotxes que s’aparquen sols però, és realment això el que ens omple? A jutjar per les sensacions pròpies i dels meus propers, sí: ens interessem pels partits del nàstic, ens emborratxem com i quan cal, anem als comerços acabats d’inaugurar, si algun dia m’aparquen el cotxe em farà gràcia (no hi penso anar pas, però em faria gràcia).

Ara bé, quan reflexiones sobre això t’adones que això no són més que absurdes preferències de primer ordre, de curt termini. Realment, perdem el temps i els diners al futbol, perdem el fetge al bar i gastem els nostres esforços (o fins i tot els dels nostres pares) en nous locals per a satisfer-nos el més de pressa possible. La meva petició és que intentem modificar, en la mesura que poguem, les nostres preferències a favor d’un benestar futur. Per a mi és important i enriquidor el que algú pugui participar en projectes comuns, grups d’escoltes, organitzacions polítiques o sindicals, tertúlies. D’altra banda també és important la meva formació intel·lectual. També és important aprendre habilitats amb les quals poder millorar la vida pròpia i dels altres, com ara cuinar. La veritat és que em produeixen molta més gratificació a llarg termini.

 Però, tot i tenir-ho tan clar, estem plens d’obstacles. Ens hem passat la infància jugant al PC Fútbol o al Pro, cada dia veiem com sorgeixen novetats que ens tempten, i ens homogeinitzen. La cultura d’elevar l’alcohol i altres drogues a la categoria de déus i d’altra banda, banalitzem la política amb l’excusa d’una gestió ineficaç i corrupta -d’aquesta manera som capaços de muntar abans una manifestació per la llei del tabac o del botellón (acabant en batalla campal) abans que defensar qualsevol dels drets que ens hauríen de correspondre com a persones. La situació no és tan complicada, és com un fumador que sap que ha de deixar de fumar (preferència a llarg termini) però no pot ja que a curt termini li resol molts problemes. En realitat tots som com els fumadors. Però com molts d’ells, podem canviar alguns aspectes de la nostra vida, hi haurà recaigudes, però podem millorar. Tot i que la dinàmica ens aborregui és important que sabem defensar el nostre benestar a llarg termini. Cal trobar un equilibri, i ésser conscients en cada moment que s’està cedint a una preferència a curt termini. La vitalitat a Tarragona no la han de recuperar ni els bars, ni el nàstic, ni els comerços, hem de ser les persones qui ho fem, d’altra manera seguirem veient alienada la nostra identitat amb els polítics com a còmplices somrients d’aquesta dinàmica.